MENJABLANC DE REUS

Parlem de Menjablanc.

MENJABLANC de REUS.

Recepta i Breu història del seu origen.

Menjablac o Menjar blanc

Crema d'ametlles típica del Baix Camp, les Terres de l'Ebre i l'Alguer.

Per a En Josep Lladonosa i Giró és un exemple de supervivència de la cuina antiga als nous gustos.

Etimologia del mot

Segurament l'expressió menjar blanc ve del nom àrab ispidba o de l'àrab-persa sepidba.

Origen i evolució històrica

El consum de menjablanc data de molt antic.. Receptes similars però amb altres noms apareixen a De agricultura,  de Marc Porci Cató Censorí (S II aC) i al Cibarium de Marc Gavi Apici (S I dC).   Fins al S. XIII no apareix el mot en català.

A l'Edat Mitjana es feia una versió dolça, com a postres, i diverses versions salades, preparades amb gallina, llagosta, carbassa, peix, etc. A la cuina catalana medieval no era habitual separar el dolç per a les postres i el concepte de menjar blanc era bastant més ampli que l'actual, ja que, encara que tenia sucre, es tractava d'una mena d'escudella que solia tenir almenys algun dels ingredients salats mencionats. Existien versions "per a malalt",sense carn ni peix, i Arnau de Vilanova (1310) el recomana a convalescents i persones delicades, amb capó o pits de pollastre. El menjar blanc apareix a diversos receptaris
catalans de l'Edat Mitjana, Llibre de Sent Soví (1324), Ja en aquests receptaris té sempre com a ingredients fixos la llet d'ametlles i algun espesseïdor, com el
midó o la farina d'arròs o només llet i algun espesseïdor, com encara es fa a les illes Balears.

Al segle XI
hi ha un manual de dietètica iranià, en àrab, Al taqwin al silha, que fou traduït al català a l'edat mitjana, s'hi descriu un menjar blanc a base de farina d'arròs, llet i sucre. Tot i que en l'actualitat el menjar blanc se sol menjar a l'hivern, pel seu elevat contingut calòric; a la cuina catalana medieval, el menjar blanc
dolç eren uns postres adaptats a la Quaresma. Sembla que el menjar blanc com a postres quaresmals va ser creat, o almenys popularitzat, per un monjo de la cartoixa d'Escaladei, als peus del Montsant. Es menjava als grans àpats i es recomanava com a remei a malalts de classe alta.

El menjar blanc d'origen català amb llet d'ametlles, dolç o salat, va gaudir de gran fama a l'Europa medieval i es va difondre per tot Europa. Als segles XIV i XV apareix a receptaris italians, francesos, britànics, castellans i portuguesos.

Durant el Renaixement, als països de llengua catalana,  se segueixen elaborant les receptes medievals i la recepta de menjar blanc es troba a tots els receptaris catalans de l'època, com per exemple a El llibre del coch (1520) de Robert Nola, on es descriu com fer un menjar blanc de carbassa. En aquesta època encara era molt apreciat i apareixia en nombrosos receptaris i textos literaris, tant catalans com d'altres països d'Europa. Els castellans van portar el menjar blanc a alguns països de l'Amèrica llatina - Perú, Cuba -, amb el nom de manjar blanco.

A l'època del barroc, la barreja de dolç i salat era molt característica de la gastronomia catalana. Es troba publicada a Avisos y instruciones per lo principiant cuiner i en Rafael d'Amat, baró de Maldà, en parla tant com de la crema catalana, en almenys una dotzena de vegades, al seu Calaix de Sastre. A l'època era un dels dolços juntament amb la coca de llardons, més típics del Carnestoltes i de Sant Josep.

 Al segle XVIII
el cultiu d'arròs es va relacionar, com també el de les patates o les faves, amb el paludisme; cosa que va provocar la prohibició del seu cultiu, però no va evitar que es continués preparant el menjar blanc, amb midó, per exemple, un espesseïdor alternatiu a la farina d'arròs que ja s'utilitzava des de
l'edat mitjana. De tota manera a finals del S.XVIII, començaments del XIX es va tornar a disposar d'arròs local.

Al segle XIX
i principis del XX la versió dolça aromatitzada amb canyella i llimona és popular arreu de Catalunya. En aquesta època és present a nombrosos receptaris de cuina catalana, com per exemple a La cuynera catalana o el receptari de Felip Cirera.

Actualment el
menjar blanc s'elabora en forma de postres dolços, per a berenar o ressopó, a Catalunya, a la cuina àrab i al Magrib, L'aparença és una crema blanca, dolça i suau. Actualment es continua elaborant a les confiteries del Baix Camp, Tarragonès, Terres de l'Ebre i en especial a la ciutat de Reus.

Menjar blanc al món

A Anglaterra s'elabora i rep el nom de blancmange . A la cuina del Magrib, s'anomena m'helvi i a Turquia mullahebi .